Història

Un esclat de casos inesperat
El febrer de 2020 arribava a Catalunya el virus SARS-CoV-2, causant de la Covid-19, la pitjor pandèmia coneguda pel món des de l’aparició del VIH. Al març, el sobtat esclat de casos obligava els governs a decretar un confinament total de la població. Els serveis d’Urgències es van omplir de pacients amb manifestacions greus de la malaltia, i els hospitals es van haver de reestructurar a tota velocitat per donar resposta a aquella inesperada crisi.

Tot l’Hospital de Bellvitge es va reinventar pràcticament d’un dia per l’altre. El Servei d’Urgències va reconvertir-se en un servei gairebé consagrat només a la Covid-19; l’àrea del malalt crític va passar de 68 a 139 llits en el moment més àlgid de la pandèmia; la unitat de malalts semicrítics respiratoris va passar de 4 a 70 llits, l’activitat diagnòstica del Servei de Microbiologia es va multiplicar per vuit, i es va fer un esforç organitzatiu extraordinari a tots els nivells per ajornar l’activitat no urgent, reassignar funcions professionals, i diferenciar zones i circuïts.

Els professionals van haver de canviar la forma de treballar i de relacionar-se per prevenir la transmissió d’infeccions –començant per l’ús obligatori i generalitzat de mascareta– i es van haver de restringir les visites dels familiars per garantir una assistència segura.

Van ser mesos d’estrès i reptes emocionals molt durs, però també de sensacions estimulants, com ara la satisfacció d’haver-se sabut adaptar a les circumstàncies i de tenir el càlid suport la ciutadania. Molts dels nous coneixements i maneres de fer adquirits durant aquella crisi –com ara el major ús de les comunicacions telemàtiques– quedarien consolidats en la pràctica diària.

Nou edifici polivalent
Encara en ple moment àlgid de la pandèmia, als mesos de setembre i octubre de 2020 es va posar en marxa la nova Àrea del Malalt Crític a l’edifici tecnoquirúrgic, amb 56 llits –dels quals 22 eren noves places– i la més moderna tecnologia i equipaments en medicina intensiva. Tot i que ja estaves previstes, l’estrena d’aquestes instal•lacions es va accelerar per la necessitat de disposar de més llits de malalt crític durant la pandèmia.

Paral·lelament, el Servei Català de la Salut va promoure la construcció de diversos edificis annexos a grans hospitals per millorar l’atenció als malalts de Covid-19. En el cas de Bellvitge, va impulsar la construcció, en un temps rècord de 3 mesos i 19 dies, d’un nou edifici polivalent, l’Edifici Delta, proper a l’Antiga Escola d’Infermeria i connectat a l’edifici tecnoquirúrgic per un passadís elevat, que començaria a funcionar el gener de 2021 acollint els malalts semicrítics i les urgències de Covid-19.

Noves unitats i equipaments
Més enllà de la pandèmia, el període 2020-2021 va veure també l’obertura d’una nova Unitat de Diàlisi que duplicava la capacitat de l’anterior i permetria donar un impuls important a la diàlisi domiciliària. S’hi va obrir també una nova Unitat de Malalts Semicrítics Cardiològics, amb més capacitat, tecnologia i confort per al pacient i espais més amplis i lluminosos, i un nou Servei de Farmàcia a la planta -1 de l’edifici tecnoquirúrgic que triplicava els espais interiors i incorporava plenament la robotització i l’automatització de sistemes.

Amb aquesta inauguració, culminava el llarg procés de posada en funcionament de l’edifici tecnoquirúrgic, iniciat l’any 2014 amb l’obertura del nou Servei d’Urgències.
 
Més avenços en trasplantaments
Alhora, continuant amb el seu històric nivell d’excel•lència en trasplantaments, l’Hospital de Bellvitge va realitzar el primer trasplantament renal ortotòpic amb cirurgia robòtica del món i el primer trasplantament cardíac amb un donant amb cor aturat de Catalunya. Va liderar també el nou model de trasllat del pacient crític –en què especialistes de l’hospital s’integren a l’equip de l’ambulància medicalitzada–, i la implantació a diferents serveis quirúrgics dels programes Enhanced Recovery After Surgery (ERAS).

Una altra prestació incorporada va ser la radioteràpia intraoperatòria per al tractament dels tumors cerebrals, mentre que la reconstrucció esofàgiga complexa va conèixer un nou impuls gràcies a la creació de la primera unitat de l’Estat especialitzada en aquesta cirurgia.

Paral·lelament, va fer una aposta important per la innovació amb l’impuls des de la Direcció de diversos projectes de transformació digital, d’aplicació de la intel·ligència artificial a la millora de diagnòstics i tractaments, i de reenginyeria dels processos assistencials, entre d’altres, i va continuar també promovent el treball en xarxa i la incorporació de l’experiència del pacient en els processos assistencials.

2022 - Aniversari mirant al futur | 50 anys d’excel·lència

Del novembre de 2021 al novembre de 2022, l’hospital va celebrar el seu 50è aniversari amb un intens programa que va incloure, entre d’altres iniciatives, un acte acadèmic al Paranimf de la UB, el sopar de gala a les Drassanes Reials, reconeixements del Govern (placa Josep Trueta al mèrit sanitari) i dels ajuntaments de l’Hospitalet i el Prat de Llobregat, l’edició del llibre Hospital Universitari de Bellvitge. 50 anys, tres exposicions commemoratives i dos cicles de xerrades divulgatives. Els actes van tenir una gran repercussió en la ciutadania i van reforçar la bona imatge de l’hospital.

Innovació i medicina personalitzada

Aquest mateix 2022, s’hi va posar en marxa el Centre d’Alta Precisió Diagnòstica, amb el primer PET/RM assistencial de la sanitat pública espanyola, gràcies al suport de la Fundació Privada Daniel Bravo Andreu. També va iniciar la seva activitat el Centre de Simulació Mèdico-Quirúrgica Avançada (SimHUB), amb la voluntat d’esdevenir plataforma de referència per a la formació dels professionals assistencials. Així mateix, l’hospital va incorporar un tercer robot quirúrgic, una gammacàmera SPECT/CT amb prestacions pioneres, i el primer analitzador clínic automatitzat i assistencial amb espectrometria de masses. La innovació i la medicina personalitzada eren dos conceptes cada vegada més imprescindibles en totes les iniciatives del centre. Dins d’aquest marc, es va iniciar el projecte Strack, de seguiment intensiu dels pacients durant el primer any després de l’ictus mitjançant monitoratge remot i treball en xarxa, i es va consolidar el projecte interhospitalari DigiPATICS, de telediagnòstic i telepatologia amb escanejats a molt alta resolució.

Pioners i líders

Altres fites destacades del 2022 van ser la primera cirurgia de reassignació de sexe robòtica realitzada a Europa, els nous rècords assolits en trasplantaments, i la confirmació del lideratge en procediments de cirurgia oncològica complexa a Catalunya (operacions de càncer de pulmó, fetge, recte, estómac, esòfag, pàncrees i tumors cerebrals).

Relleu en la direcció

El febrer de 2016, el nou conseller Antoni Comín va nomenar el Dr. Andreu director de Recerca i Innovació del Departament de Salut. El va substituir en la Gerència Territorial Metropolitana Sud la Dra. Montserrat Figuerola, que va designar com a directora de l’Hospital de Bellvitge la Dra. Cristina Capdevila.

El Pla estratègic 2016-2020 de la nova direcció va marcar el posicionament del centre en base a tres eixos estratègics: millorar l’experiència de l’usuari, apostar pel desenvolupament professional i el talent, i liderar el treball en xarxa. Per impulsar-los, es van identificar dues palanques transversals: la innovació-investigació i la transparència-benchmarking.

El mateix any 2016 van tenir lloc el trasllat de la Unitat de Cirurgia Major Ambulatòria a l’edifici tecnoquirúrgic i l’entrada en funcionament al mateix edifici de l'Àrea del Malalt Crític - Unitat de Reanimació d’Urgències. Als espais alliberats per aquest trasllat, el febrer de 2017 s’hi va inaugurar una nova àrea quirúrgica d’oftalmologia, dotada amb microscopis quirúrgics de darrera generació, instruments de tècnica OCT intraoperatòria i aparell làser femtosegon.

Nova unitat coronària i quiròfans de CMA

Dins del marc de l’hospital en xarxa, el maig de 2017 arrencava el programa territorial d’atenció a la insuficiència cardíaca comunitària, que integrava l’atenció hospitalària, primària, comunitària i sociosanitària. En el vessant terciari d’aquesta mateixa especialitat, al mes següent es posava en marxa la Unitat de Cures Crítiques Cardiològiques, amb tecnologia d’última generació per a malalts cardíacs d’alta complexitat.

La renovació dels espais quirúrgics va continuar amb la inauguració, el juliol del 2017, de set nous quiròfans de cirurgia major ambulatòria a l’edifici tecnoquirúrgic, com a primera fase de la posada en marxa del nou bloc quirúrgic de l’hospital. A més de la tecnologia capdavantera (radioteràpia intraoperatòria, pantalles amb resolució 4K, integració de senyals…), els nous quiròfans també presentaven millores per als familiars, com ara un sistema d’informació en temps real sobre la localització dels pacients.

Avenços i noves infraestructures

L’Hospital Universitari de Bellvitge va ser un dels que es van consagrar a l’atenció de víctimes dels atemptats terroristes del 17 d’agost de 2017 a Barcelona. Entre l’abril de 2017 i l’abril de 2018, les llistes d’espera quirúrgiques s’hi van reduir un 20%, s’hi van consolidar llocs de treball i es va incrementar la plantilla. Alhora, l’hospital va batre rècords de trasplantaments renals, cardíacs i hepàtics, a més de liderar la implantació de cors mecànics. L'octubre de 2018, va realitzar els seus primers trasplantaments renals amb cirurgia robòtica.

El desembre de 2018, es va obrir a la primera planta del bloc tecnoquirúrgic una nova àrea d’endoscòpia digestiva i respiratòria amb més sales d’exploració, més espai de treball a cadascuna de les sales, i un complet equipament a tres d’elles per a la pràctica de l’endoscòpia intervencionista avançada.

El maig de 2019, l’hospital assolia una nova fita amb la implantació del seu primer cor artificial total i, aquell mateix més, després d’haver-se consolidat en els darrers deu anys com un dels centres de referència indiscutibles en cirurgia robòtica, va incorporar un segon quiròfan robotitzat de darrera generació.

Culminació del nou bloc quirúrgic

El setembre de 2019, el president de la Generalitat, Quim Torra, va inaugurar el nou bloc quirúrgic complet de l’hospital, format per un total de 31 quiròfans (entre els quals, els 7 de cirurgia ambulatòria ja oberts el 2017). Aquest bloc incloïa per primera vegada a Espanya tres quiròfans híbrids (dos amb TC i un amb angio-TC), a més dels dos quiròfans robotitzats. Alhora, es va posar en funcionament una nova central d’esterilització. Aquestes noves infraestructures substituïen finalment l’obsolet bloc quirúrgic antic, en funcionament des de la inauguració del centre, i van situar l’hospital com un dels millors d’Europa en tecnologia, equip humà i professionalitat.

Per les mateixes dates, s’assolia una altra fita amb la culminació definitiva, després d’un procés de deu anys, del Laboratori Clínic Territorial Metropolitana Sud, el qual agrupava tots els Laboratoris de l’àmbit territorial de l’hospital i incrementava l’eficàcia i la seguretat gràcies a la mecanització d’una part molt important de tots els processos.

Així mateix, es va posar en marxa també una Unitat de Suport a la Recerca, amb instal·lacions pròpies, per tal de prestar tota mena d’ajut i suport als investigadors de l’hospital.

Gestió per processos i humanització

Paral·lelament a tots aquests avenços en equipaments i infraestructures, l’objectiu d’implicar els professionals en la presa de decisions es va materialitzar durant aquests anys en iniciatives com ara l’impuls de la gestió per processos (metodologia lean), basada en el treball de grups de professionals implicats a totes les fases d’un mateix procés per tal de detectar-ne les mancances i consensuar propostes de millora.

Així mateix, es van tirar endavant projectes d’humanització com ara RELAT-Hos –una iniciativa que convidava els pacients a escriure durant la seva estada a l’hospital– o l’organització de miniconcerts de reconeguts músics a diferents espais de l’hospital per tal de millorar l’estada dels pacients, entre d’altres.

Trasllat de les Urgències

Després que el Pla de Sostenibilitat del Sistema Sanitari obligués a ajornar l’equipament i la posada en marxa del nou bloc tecnoquirúrgic, l’any 2014 es va poder celebrar per fi l’esperada obertura de l’edifici, que es va fer de forma esglaonada.

Això va anar precedit de la renovació d’una part important de l’equipament radiològic de l’hospital, amb la incorporació, entre d’altres, d’una nova sala de telecomandament multifunció i d’un nou escàner de tomografia computada, el més avançat en aquell moment.

El nou edifici es va estrenar amb la posada en funcionament, l’1 de novembre de 2014, del nou Servei d’Urgències a la planta baixa del complex.

Amb una superfície de gairebé 6.000 m² i 64 boxs assistencials distribuïts en quatre mòduls especialitzats, les noves Urgències triplicaven l’espai anterior d’aquest servei tan important per a la ciutadania. Va rebre una inversió en equipaments d’uns 5 milions d’euros.

Nou hospital de dia i gabinets neurològics

El març de 2015, va ser nomenat nou gerent de l’hospital i de l’Àrea Metropolitana Sud el Dr. Antoni Andreu. El Dr. Andreu va crear la figura del director assistencial de l’hospital, que va recaure en el Dr. Rafael Máñez. Així mateix, va accedir a la direcció infermera la Sra. Gemma Martínez Estalella.

En aquesta etapa, es va fer un pas més en la progressiva posada en marxa de l’edifici tecnoquirúrgic amb el trasllat a les noves instal·lacions, el setembre de 2015, de l’hospital de dia mèdic, la unitat d’esclerosi múltiple, i la unitat de neurofisiologia.

Altres millores van ser la renovació de les instal·lacions del Servei d’Anatomia Patològica, l’habilitació de nous espais per a Hospitalització a Domicili i Atenció a la Ciutadania, l’ampliació dels espais de la Unitat de VIH, i l’inici de les obres del Laboratori Clínic Territorial.

A nivell assistencial, van destacar la creació d’una Unitat d’Hemorràgia Digestiva i la posada en marxa del programa Transfusió Segura.

Malgrat les dificultats, el centre va mantenir el seu nivell d’excel·lència assistencial, com ho demostra el fet que obtingués la prestigiosa distinció com a Hospital TOP20 en sis de les set edicions celebrades entre el 2009 i el 2015 d’aquests guardons, basats en l’anàlisi de dades objectives.

Contenció de la despesa

A conseqüència de la crisi econòmica, l’any 2011 va estar marcat per l’aplicació del Pla de Mesures Urgents per a la Sostenibilitat del Sistema Sanitari. Tal com va succeir en la resta d’hospitals públics i concertats catalans, les mesures de contenció de la despesa van tenir una incidència tant a nivell horari com salarial sobre el conjunt de la plantilla.

Així mateix, en el pla organitzatiu, van significar la supressió d’un 30% de càrrecs directius, sobretot mitjançant la unificació d’equips de l’Hospital de Bellvitge, l’Hospital de Viladecans i Atenció Primària Costa de Ponent.

En aquells moments especialments delicats, l’esforç i a la generositat dels professionals van ser claus perquè l’hospital pogués continuar oferint a la ciutadania tota la seva cartera de serveis sense cap minva en la qualitat assistencial.

Cirurgia robòtica

Aquell any va ser també el de la consolidació de la cirurgia robòtica a l’hospital, així com el de la posada en marxa de la Xarxa Teleictus, de col·laboració a distància, en temps real, amb els centres comarcals en assistència a l’accident vascular cerebral. També es va completar la digitalització de la història clínica del pacient, i es van implantar l’estació de treball d’infermeria Gacela Care i el Sistema de Notificació i Aprenentatge per a la Seguretat del Pacient (SiNASP).

D’altres iniciatives van ser la posada en marxa del triatge infermer estructurat al Servei d’Urgències, la creació d’un call center d’atenció a l’usuari per a la programació de visites, i la construcció de noves escales entre les plantes 1 i 4 de l’edifici principal.

L’hospital, que aquell any es va integrar al Campus d’Excel·lència Internacional de la Salut de la Universitat de Barcelona (HUBc), va protegir especialment la seva activitat terciària, on va obtenir resultats particularment excel·lents en àmbits com ara els trasplantaments, el tractament terciari de l’ictus, o el codi infart, entre d’altres.

Així mateix, va prioritzar la cirurgia urgent, oncològica i cardíaca, i va abordar les llistes d’espera que patien una situació més problemàtica amb la implantació de plans de xoc específics.

Col·laboració amb els hospitals del territori

El juny de 2012, el Dr. Xavier Corbella i el Dr. Albert Salazar van deixar la gerència i la direcció mèdica de l’hospital per passar a exercir aquestes mateixes funcions a l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau. Els van substituir el Dr. Alfredo García com a gerent i el Dr. Carlos Bartolomé com a director mèdic. En la direcció infermera, va continuar la Sra. M. Antònia Casado.

L’hospital va continuar potenciant la col·laboració assistencial amb l’Hospital de Viladecans, així com els acords de coordinació de l’atenció mèdica i quirúrgica d’alta especialització amb altres hospitals de la seva àrea d’influència.

També va endegar o consolidar iniciatives com ara el recordatori de visita o prova a través d’SMS, el preoperatori virtual en cirurgia major ambulatòria i en endoscòpies amb sedació, o el programa d’abordatge del pacient crònic complex, entre d’altres.

Així mateix, va crear noves unitats assistencials, com ara la Unitat Funcional de Peu Diabètic o la Unitat Multidisciplinària d’Amiloïdosi Familiar, i va implantar un nou sistema automatitzat de recollida de roba bruta i residus mitjançant tubs pneumàtics.

Aula de Pacients

A un nivell més social, va posar en marxa l’Aula de Pacients, un projecte per afavorir la comunicació entre metges i pacients i entre els mateixos pacients i els seus familiars, tant mitjançant sessions presencials com a través de mitjans telemàtics.

Així mateix, va habilitar per als treballadors el Portal del Professional, que els va permetre una autogestió més còmoda i eficient en matèria de recusos humans, i va redefinir els valors i el model futur de l’hospital mitjançant un procés participatiu obert a tots els professionals.aa

Reorganització de l’ICS

El període 2007-2010 es va iniciar amb importants canvis a l’Institut Català de la Salut, que es va constituir en empresa pública i va impulsar un canvi en les seves estructures orgàniques en base a les gerències úniques territorials, integrant atenció especialitzada i primària en 9 àrees a tot Catalunya.

Per al nostre hospital, això es va traduir en el fet que el seu nou gerent, Dr. Xavier Corbella, va assumir la gerència de l’Àrea Metropolitana Sud de l’ICS. Des d’aquest moment es van desenvolupar tot un seguit d’accions de coordinació i d’establiment de sinergies entre els equips de professionals de l’hospital i els de l’atenció primària del territori i també de l’Hospital de Viladecans, amb l’objectiu final d’oferir una atenció més integral i eficient al ciutadà.

Millores en la gestió assistencial

En l’àmbit assistencial de l’HUB, aquesta nova etapa va ser liderada pel Dr. Albert Salazar, director mèdic, i la Sra. Marisa Ridao, directora d’infermeria.

El 2007 va ser l’any de la implantació i posterior extracció amb total èxit per part del Servei de Cirurgia Cardíaca de l’HUB del primer cor artificial de l’Estat. També es va remodelar de l’edifici de l’antiga cafeteria com a edifici de recerca, i es va incorporar l’entorn informàtic SAP, comú a tots els centres de l’ICS, a la gestió econòmica i financera de l’hospital.

En els dos anys següents, es van fer importants esforços de gestió assistencial en àmbits com ara el de l’increment de les altes preavisades o els nous dispositius de recepció de pacients programats per a cirurgia convencional per reduir les estades prequirúrgiques. També es va posar en marxa un nou model organitzatiu de la infermeria de l’Hospital, que va tenir com a resultat una participació més activa de la infermera en el procés assistencial i una millora del continuum de cures fora del torn, la unitat i l’Hospital.

Cal destacar també la posada en marxa de les direccions clíniques, una fórmula organitzativa impulsada des de l’ICS per agilitzar la presa de decisions, donar més autonomia de gestió als professionals, aprofitar sinergies, afavorir la integració territorial i millorar la interrelació del personal mèdic, d’infermeria i administratiu. La primera direcció clínica implantada va ser la de les malalties de l’aparell respiratori.

També es va obrir la Unitat Geriàtrica d’Aguts i la Unitat de Cures Intermèdies Respiratòries, entre d’altres obres de millora.

Acreditacions i nou impuls a l’IDIBELL

Com a resultat, en part, d’aquests esforços, el 2009, l’HUB va ser guardonat per tercera vegada amb el premi TOP 20 com un dels millors hospitals d’Espanya.

En aquest període 2007-2010, l’Hospital va reforçar també el seu reconeixement a nivell estatal amb acreditacions d’hospital d’aguts de caràcter assistencial, docent i de recerca, en algunes de les quals va ser un dels centres pioners. Serveis com ara el Laboratori Clínic també van obtenir o ampliar les seves acreditacions ISO, i el d’Oftalmologia va ser reconegut com a referent estatal en quatre patologies.

Paral·lelament, l’IDIBELL es va veure reforçat amb una nova organització més sòlida i moderna estructurada a partir de la presidència de la Junta de Govern per part del Dr. Xavier Corbella i d’una direcció general assumida pel Sr. Emilià Pola. També es va incorporar a aquest institut el prestigiós grup de recerca en epigenètica liderat pel Dr. Manel Esteller.

Uns mesos després, el president de la Generalitat i la ministra de Ciència i Innovació presentaven solemnement el Consorci Biopol, el clúster d’hospitals, universitats, centres de recerca i empreses del sector biomèdic que es començava a construir al voltant de l’HUB i l’IDIBELL, i que aniria unit a una transformació urbanística que havia de situar l'Hospital Universitari de Bellvitge en un nou eix de centralitat ciutadana a l’Hospitalet de Llobregat.

Construcció d’un nou bloc tecnicoquirúrgic

Aquest període va ser també el de les obres de construcció de la Fase II del Projecte Nou Bellvitge, consistent en un nou edifici de 42.000 m2 distribuïts en quatre plantes destinat a albergar els nous serveis de Farmàcia, Esterilització, Urgències, gabinets d’exploració, hospitals de dia, nou bloc de 32 quiròfans, i nova àrea de malalt crític amb 80 llits d’UCI i reanimació.

Millora de les infraestructures i instal·lacions

Mentre prosseguia la construcció del nou bloc tecnicoquirúrgic, no va quedar oblidada la renovació i ampliació de les instal·lacions ja existents, amb accions com ara el condicionament i remodelació de les dependències de l’àrea de malalties del sistema nerviós, la renovació del Laboratori d’Electrofisiologia, o la posada en marxa de la Unitat Funcional d’MPOC, entre d’altres. A més, es va encetar una destacada línia d'innovació tecnològica en medicina robòtica amb la incorporació del sistema quirúrgic robotitzat Da Vinci.

Va ser també l’any de l’arrencada de noves unitats funcionals oncològiques i no oncològiques, de l’inici del Codi infart, i d’un projecte pioner de preservació del ronyó basat en la preservació renal pulsativa. Convertit en el cinquè hospital trasplantador d'Espanya en ronyó i fetge i el sisè en cor, l’Hospital va celebrar aquell 2009 els 25 anys del primer trasplantament de fetge.

Per altra banda, es van reforçar les mesures de protecció contra incendis i les restriccions al consum de tabac en tot el recinte hospitalari. Així mateix, va tenir gran un impacte i visibilitat la remodelació dels vials i espais d’aparcament del recinte, amb la creació d’un carril bici i noves places per a discapacitats, a fi d’adequar aquests espais als requeriments de seguretat i millorar l’accessibilitat dels usuaris.

En l’àmbit de la cooperació social, destaca l’acord signat amb la Fundació Vicenç Ferrer, en virtut del qual professionals de l’HUB presten ajuda a la important activitat que aquesta entitat porta a terme en diversos hospitals del centre de l’Índia.

Relleu en l’equip directiu

Amb el canvi de govern al capdavant de la Generalitat de Catalunya, es van incorporar també noves persones a la direcció de l’Institut Català de la Salut i de l’Hospital Universitari de Bellvitge, que va passar a estar encapçalat des de la gerència pel Dr. Joan Berenguer.

Entre les millores d’aquest període, cal destacar la inauguració de les noves instal·lacions de la Unitat d'Estudis Respiratoris del Son, amb quatre habitacions perfectament insonoritzades, aïllament elèctric i tèrmic, sistemes d'enregistrament acústic, i càmera de vídeo per al seguiment sistemàtic del son dels pacients.

També durant aquest període l’Institut de Recerca Oncològica es va integrar a l’IDIBELL, i es va avançar en la formació del Biopol de l’Hospitalet. Així mateix, l’Hospital va tornar a rebre l'acreditació Top 20 al millor hospital de referència de Catalunya.

Una inauguració molt esperada

De tota manera, la gran fita d’aquests anys va ser la inauguració, el 26 d’abril de 2006, del nou edifici de Consultes Externes. Aquest esdeveniment va constituir un dels moments culminants de la història de l’Hospital.

Amb un total de 14.361 m² i una inversió de 17 milions d'euros, el nou edifici incloïa 136 noves consultes de 18 m², el doble de les precedents. Estava distribuït de manera racional, fent que la relació entre l'espai i els usuaris fos el més coherent i confortable possible.

Per a un Hospital llastat històricament per la manca d’espais i per la discutible visió arquitectònica de principis dels anys setanta, la inauguració d’aquest edifici modern i funcional va significar una veritable una alenada d’aire fresc per als seus professionals i usuaris.

Les noves consultes van ser inaugurades pel president de la Generalitat, Pasqual Maragall, acompanyat de la consellera de Salut, Marina Geli.

Entre els millors

L'any 2004, l'Hospital Universitari de Bellvitge va ser reconegut com un dels quatre millors grans hospitals docents de l’Estat pel programa Top 20, un sistema elaborat l'empresa de serveis sanitaris Iasist per analitzar la qualitat de gestió i assistencial dels més de 150 hospitals.

Aquest programa havia analitzat les dades objectives aportades voluntàriament pels hospitals, promovent així la transparència de resultats i la comparació positiva d'indicadors, i on els centres amb un percentatge menor de mortalitat, complicacions i despesa registraven uns millors resultats.

A més, la pàgina web de l'Hospital va rebre el premi del Consorci Hospitalari de Catalunya a la millor pàgina d'una institució sanitària.

D'altra banda, al juliol es va presentar la unitat de disseny integral de Tomografia per Emissió de Positrons i Tomografia Computada (TEP-TC), una eina diagnòstica clínica que havia de significar importants millores en el diagnòstic del càncer de pulmó, limfomes, càncer d'esòfag, càncer colorectal, melanoma, càncer de cap i coll i càncer de mama, entre d'altres, gràcies a la possibilitat de detectar de manera precoç les patologies i de localitzar amb més exactitud les àrees del cos afectades.

Recerca per al pacient

El 16 de juny de 2004 es va constituir la fundació de recerca Institut d'Investigació Biomèdica de Bellvitge (IDIBELL) com a successora de la Fundació August Pi i Sunyer.

Unificant els recursos de recerca a Bellvitge de l’Hospital Universitari de Bellvitge, l’Institut Català d’Oncologia, la Universitat de Barcelona, l’Institut de Diagnòstic per la Imatge, el Centre de Transfusions i Banc de Teixits i l’Institut de Recerca Oncològica, l’IDIBELL establia un nou marc per a la recerca a fi de potenciar la creació de xarxes de treball per a la transferència de tecnologia i la formació de plataformes biotecnològiques mixtes.

Així mateix, un altres dels objectius bàsics de l’IDIBELL era integrar en un mateix institut de recerca biomèdica els investigadors bàsics i clínics, treballant per fer avançar la recerca translacional en benefici directe dels malalts i de la societat.

Es va constituir amb cinc grans àrees o programes dedicats al càncer i la genètica molecular humana, les neurociències, la patologia infecciosa i trasplantament, els factors de creixement, hormones i diabetes, i les malalties inflamatòries, cròniques i degeneratives.

Tot això succeïa en un context general en què, després d’haver anat sempre un pas enrere en relació a la resta de països més industrialitzats pel que fa a recerca, Catalunya i Espanya feien un esforç molt important de dotació econòmica, material i humana en aquest àmbit.

Una nova façana

La primera acció concreta del Projecte Nou Bellvitge va ser la remodelació de la façana i el canvi de finestres de l'Edifici Prínceps d'Espanya.

Històricament, les façanes de l'Hospital tenien dues deficiències: una de seguretat, deguda a la caiguda de rajoles, i una altra d'obsolescència del material. L'objectiu principal era millorar l'hermetisme i reduir així l'impacte del soroll, per la qual cosa es van substituir les anteriors finestres per unes altres de tipus oscil·lobatent que normalment romandrien tancades o, en tot cas, l'usuari només podria obrir uns 12 centímetres. Aquest sistema va permetre evitar la formació de corrents i va augmentar la seguretat.

Pel que fa a la façana, el canvi de les finestres va estar acompanyat de la restauració del mur cortina. A més de ser un revestiment més segur, la imatge de l'hospital va passar de l'antic color blau a una tonalitat més moderna.

Aquests obres van començar el juliol de 2001 i, seguint el pla previst, a final del mes d'agost es van donar per finalitzades.

També durant aquell any es va posar en marxa una unitat de cures intensives postquirúrgiques de cirurgia cardíaca, es va iniciar la digitalització d'imatges, i es van desenvolupar tractaments com ara el de la degeneració macular.

L'hospital va iniciar així mateix la primera fase de desenvolupament d’un nou model de qualitat, anomenat EFQM, i els serveis de Bioquímica Clínica i d'Esterilització van implantar un sistema de garantia de qualitat basat en la norma UNE-EN-ISO 9002.

Compartint responsabilitats

El juny de 2002, la signatura de les direccions clíniques de Cirurgia General i Digestiva i Bioquímica Clínica va significar un dels canvis organitzatius més importants d’aquells anys. Les direccions clíniques es van concebre com la millor manera de compartir responsabilitats i d'acostar al màxim la presa de decisions als professionals.

Per les mateixes dates, i en un context en què havia anat desapareixent de manera progressiva dels diferents hospitals públics de Catalunya el nom de Ciutat Sanitària –una expressió de difícil interpretació fora del nostre país– i en què tornava a arrelar amb força el concepte d’hospital com a nom bàsic, es va decidir adoptar la denominació Hospital Universitari de Bellvitge, més comprensible a nivell general, especialment en el cas de les relacions internacionals.

Els noms Prínceps d’Espanya i Duran i Reynals es van conservar per indentificar els edificis de manera independent a les organitzacions que estatjaven.

El mateix any, es va posar en marxa el Projecte hospital lliure de fum del tabac. En el marc de la Xarxa Europea d'Hospitals Sense Fum, l’Hospital es va comprometre a treballar per mantenir-se com un centre sense fum i donar així el millor exemple per recomanar hàbits saludables als pacients i familiars.

Pel que fa a les obres, després de la remodelació de les finestres de l'Edifici Prínceps d'Espanya van començar l'any 2002 les obres del nou edifici de Consultes Externes. A l'estiu es van fer els primers moviments, que van incloure les accions necessàries per construir una nova Ressonància Magnètica, la remodelació de la sala d'actes i una nova cuina. Així mateix, es va treballar en la reorganització de Reanimació Postquirúrgica Cardíaca i en una nova àrea de recepció d'Anatomia Patològica.

Nova sala d’actes

Mentre les obres del nou edifici de Consultes Externes continuaven endavant, un dels fets més rellevants del 2003 va ser la inauguració de la nova sala d’actes.

Dotada de tecnologia de primer nivell, la nova sala gran disposava d'una pantalla de 8 x 4 metres, una mesa equipada amb un ordinador fix a l'atril i quatre pantalles TF1 per veure el que es projectava per pantalla, així com millores importants en el control tècnic, un control automatitzat dels equipaments, i un equip de so i d'il·luminació adaptats a les noves exigències de la sala.

A l’amfiteatre de l’antiga sala d’actes es va habilitar una segona sala, amb capacitat per a 82 persones, equipada amb una pantalla de 3 x 2,6 metres, un projector de diapositives, un de vídeo/data i un ordinador, amb la possibilitat de connectar-se amb la sala gran per veure, escoltar i fins i tot preguntar als ponents de la sala gran.

Vint-i-cinc anys intensos

L'Hospital Universitari de Bellvitge va celebrar l’any 1997 el seu vint-i-cinquè aniversari amb un extens programa d'activitats científiques, culturals i lúdiques, com a mostra de la voluntat decidida de projecció cap al futur.

Aquest quart de segle havia consolidat una cultura professional i humana basada en la solidaritat, la vitalitat, i el desig de saber més i de fer-ho cada vegada millor.

Durant els darrers anys del segle XX, algunes de les grans línies de la gestió del nostre Hospital van ser l’apropament dels professionals a la presa de decisions i l’impuls a la cirurgia ambulatòria, la cirurgia de curta estada, els llits de subaguts, i els circuits de diagnòstic ràpid (especialment en l’àmbit oncològic).

Es va procedir així mateix a la informatització dels laboratoris, i va continuar la intensa activitat del nostre Hospital en publicació de guies, protocols i plans de cures.

També es van inaugurar unes noves instal·lacions del Servei de Rehabilitació, amb un augment de superfície de 400 metres quadrats, un nou gimnàs, nou cabines per al tractament individualitzat de fisioteràpia, una sala de teràpia ocupacional, i el primer laboratori d’Espanya per a proves funcionals de l’aparell locomotor, entre d’altres equipaments.

L’any 1997 va ser també el de la celebració del I Congrés Europeu d’Informàtica en Infermeria, amb més de 300 assistents.

L’hospital a casa

Altres fites d’aquests anys van ser la inauguració d’una nova planta de cogeneració i absorció que gairebé triplicava la capacitat de producció de potència de l’anterior, així com l’obertura d’un nou espai d’extraccions, i l’ampliació del Servei de Microbiologia.

El novembre de 1998 va obrir-se la unitat 6-1 com a Hospital de Dia –una alternativa a l’hospitalització convencional per a pacients que fins llavors feien estades de 24 a 48 hores i que podien beneficiar-se d’una alternativa assistencial menor de dotze hores– en substitució de l’Hospital de Dia anterior, situat a la planta 0.

Des de feia anys, l’Hospital atenia alguns pacients en el seu domicili (nutrició artificial a domicili, diàlisi peritoneal, ventilació mecànica a domicili…). A finals del 2000, es va fer un important pas endavant en aquest sentit amb la posada en marxa d’una unitat d’hospitalització a domicili, formada inicialment per un equip de dos metges i una infermera i reforçats poc més tard per dues infermeres més.

Aquest equip es va centrar principalment en l’atenció en el seu propi domicili de pacients residents a l’Hospitalet de Llobregat i el Prat de Llobregat afectats per malaltia pulmonar obstructiva crònica o insuficiència cardíaca congestiva.

Bellvitge a TV3

Era una època en què l’excés de pressió assistencial que patien tots els serveis d’urgències hospitalaris catalans durant l’hivern s’havia convertit en un problema de primera magnitud a casa nostra. Per afrontar aquesta situació, l’Hospital va portar a terme una profunda reforma del Servei d’Urgències que va permetre donar una resposta més ràpida a la demanda urgent, resoldre eficaçment els professos aguts que motiven la consulta, i derivar cap a altres dispositius assistencials –propis o aliens– el seguiment d’aquests processos.

Durant el 1999, l’Hospital, la seva gent i els seus pacients van ser protagonistes de la sèrie de TV3 Bellvitge Hospital. Aquesta innovadora sèrie, firmada per Francesc Escribano i Joan Úbeda, mostrava un retrat dels problemes, il·lusions, somnis i reptes de la vida dels professionals i pacients que treballaven a l’Hospital, amb l’encreuament d’històries reals que tenien continuïtat al llarg dels diferents espisodis. Amb el temps, aquesta sèrie ha esdevingut una de les més recordades de TV3.

També en aquella època es va començar a desenvolupar una presència important de l’Hospital a Internet, amb la creació d’una web amb un ampli ventall d’informacions i serveis per a l’usuari.

Nova direcció i noves fites

Des de 1995, la Direcció Mèdica va estar a càrrec de la Dra. Rosa Ramón, i un any més tard el Sr. Manuel Feu va ser substituït al capdavant de la gerència pel Dr. Pere Soley.

El 1995 es va crear oficialment el Banc d'Artèries Humanes, vinculat al Servei de Cirurgia Vascular. Aquest mateix any el Servei d'Otorinolaringologia realitzava un implantament coclear, fet que representava un gran avenç per als malalts sords profunds d'origen neurosensorial. També es va iniciar, dins del Servei de Medicina Preventiva, el Centre de Vacunacions de l'Adult, una unitat que actuava com a centre de referència de la Regió Sanitària Costa de Ponent. D'una altra banda, es va crear el Centre de Dispensació de Metadona, amb capacitat per atendre 150 pacients.

La creació d'una unitat específica per al tractament de l'esclerosi múltiple va ser una fita que es va assolir com a resultat de les investigacions que es desenvolupaven en aquest camp dins de l'hospital, especialment les relacionades amb la investigació de les propietats de l'interferó ß per lluitar contra aquesta malaltia.

Per la seva banda, el Servei de Psiquiatria va potenciar el Programa de trastorns alimentaris amb la posada en marxa d'un menjador, i va continuar amb la tasca de la Unitat de Joc Patològic, pionera a l'Estat espanyol, que es va crear oficialment al gener de 1996. Ambdues unitats són un punt de referència per a altres hospitals de Catalunya i han aconseguit un reconeixement nacional i internacional.

Des del 1995, el Servei de Dermatologia va començar a emprar la puvateràpia. Un any més tard, va incorporar el làser per als tractaments que es realitzen en aquest Servei, una tècnica capdavantera en els hospitals públics catalans. Aquell mateix any es va crear també una Unitat de Curta Estada medicoquirúrgica.

Un centre integral per al cáncer

El 1987 la Generalitat de Catalunya s’havia fet càrrec del Hospital Duran i Reynals i el va incorporar al ICS. Duran i Reynals es va integrar al conjunt de la Ciutat Sanitària i Universitat de Bellvitge i des d’aquell moment va començar a créixer i a dotar-se de serveis que partien dels serveis d’origen de l’edifici Prínceps d’Espanya. Així, al final dels anys vuitanta es va obrir el Servei d’Oncologia Radiotèrapica, el més gran de Catalunya, i la Unitat de Braquitèrapia.

El 1990 es va posar en marxa l’Hospital de Dia –el qual, posteriorment, va formar part del Servei Oncològic Mèdic- i el registre de tumors hospitalari. Un anys més tard es va iniciar l’activitat de Cures Pal·liatives, primer com a equip de suport i el 1995 ja com a unitat. El  1992 es va construir el Servei d’Hematologia Clínica i també el Servei d’Epidemiologia i Registre del Càncer, que incorporava el registre de tumors hospitalari, i el 1994 es va posar en marxa la Unitat de Teràpia Intensiva.

Finalment, el 1995 totes aquestes iniciatives van culminar en la construcció de l’Institut Català d’Oncologia (ICO), com agrupació de serveis relacionats amb l’atenció oncològica. L’ICO naixia dels serveis d’origen de l’Edifici Prínceps d’Espanya, els quals es va afegir la Unitat de Control i Prevenció del Càncer del Departament de Sanitat i Seguretat Social.

L’ICO es definia com un centre de referencia de Catalunya en matèria oncològica, amb dos missions prioritàries: assessorar el Departament de Sanitat en l’àmbit de l’atenció oncològica i el control de càncer a Catalunya , i actuar com a centre d’atenció oncològica en els àmbits assistencials, docent i de recerca.

Es va constituir com empresa pública adscrit al Servei Català de la Salut, autonòma en relació a la Ciutat Sanitària i Universitària de Bellvitge i amb personalitat jurídica pròpia. Així, l’ICO i la Ciutat Sanitària van passar a compartir serveis comuns i generals i també a col·laborar en el terreny assistencial, docent i i de recerca. El primer director de l’ICO va ser el Dr. Pau Viladiu.

A l’Hospital Duran i Reynals també s’ubicaven en aquells moments dues institucios: l’Institut de Diagnòstic per la Imatge (IDI) i l’Institut d’Investigació Oncològica (IRO). L’IDI, creat també com a empresa pública del Servei Català de la Salut el 1991, realitzava proves de ressonància magnètica nuclear i les tomografies axials computades. L’IRO, constituït el 1992, era un ens dedicat a la recerca biomèdica, en especial a l’oncològica, que posteriorment s’integraria a l’IDIBELL.

Hora d’estrènyer-se el cinturó

El 1993 es va incorporar com a gerent el Sr. Manuel Feu. En uns moments en què es començava a parlar d'importants limitacions pressupostàries de l'Administració i de possibles retallades en els serveis del que coneixem com a Estat del benestar, de mica en mica tots els serveis de l'hospital i també des de la direcció es van iniciar programes i propostes per optimitzar els recursos sense perjudici de la qualitat assistencial.

Aquell any es va crear la Unitat de Medicina d'Urgències del Servei de Medicina Interna per atendre els pacients aguts que podien necessitar una estada curta. Juntament amb aquestes actuacions d'optimització dels recursos assistencials, es va fer un esforç per aconseguir una disminució substancial i racional dels estocs de material.

També el 1993 es va posar en marxa l'equip d'aturada cardíaca, que cobria tot l'hospital, es va inaugurar la Unitat de Ressonància Magnètica i es va obrir la UFIS (Unitat Funcional Interdisciplinària Sociosanitària) geriàtrica per oferir atenció a aquells pacients grans amb multipatologies.

Les UFIS es van crear en el marc del programa Vida als anys a fi de facilitar la connexió entre l'hospital i el medi extrahospitalari per tal de garantir la continuïtat assistencial. Un any més tard s'obria una altra UFIS: la respiratòria.

El mateix 1993 el Servei de Medicina Preventiva va obrir dues unitats innovadores: la Unitat d'Atenció al Viatger, que oferia informació sobre vacunacions i consells higienicosanitaris necessaris per viatjar a països tropicals o països amb unes condicions sanitàries no prou desenvolupades, i la Unitat de Deshabituació al Tabac. L'atenció que es prestava al personal durant tota la seva vida laboral va tenir un punt culminant en l’organització de les Jornades per a la preparació per a la jubilació, per part de la Comissió de Fons Social.

Avenços i noves activitats

El 1994 el Servei de Cirurgia Cardíaca iniciava el Programa d'assistència circulatòria ventricular, únic a Catalunya. El maig d'aquell mateix any s'incorporava la Radiocirurgia Estereotàctica.

També el 1994 el Servei de Cirurgia Toràcica va començar a utilitzar una nova tècnica quirúrgica, la cirurgia per videoendoscòpia, i es va potenciar la Unitat d'Endoscòpia Digestiva Intervencionista, la qual, amb anestèsia general o sedació, realitzava una mitjana de quatre exploracions diàries.

Pel que fa a trasplantaments, el 1993 l'Hospital va ser el primer de Catalunya en nombre de donants d'òrgans, al mateix temps que les donacions multiorgàniques s'incrementaven. Gràcies a aquest ritme creixent de donacions, el 1995 la Ciutat Sanitària i Universitària de Bellvitge es va convertir en el segon hospital de l'Estat espanyol pel que fa al nombre total de donants.

El Programa de trasplantament hepàtic, que el 1995 va celebrar els deu anys de funcionament, va arribar als 300 trasplantaments de fetge amb una supervivència del 75% als tres anys de la intervenció.

La tasca i la implicació de la Infermeria en els programes de trasplantaments es va reflectir en l'organització del I Congrés Nacional d'Infermeria sobre Trasplantament d'Òrgans Sòlids, que es va celebrar el 1994 i que va comptar amb la participació activa de tots els serveis de l'hospital i amb l'assistència de professionals de tot l'Estat.

Premi a la qualitat

La incidència en la política i el control de qualitat es va veure recompensada el 1994 quan la Ciutat Sanitària va ser la guanyadora del primer premi Avedis Donabedian al millor esforç en qualitat assistencial. També un any més tard, la Memòria de la CSUB corresponent a l'exercici de 1993 va obtenir el primer premi concedit per la Fundació Avedis Donabedian.

Poc abans, l'octubre de 1992, havia nascut el Programa de voluntariat com a valuós complement a l'assistència sanitària del malalt. Durant el 1995 aquest programa va organitzar, juntament amb el Conservatori del Liceu, la celebració d'un concert el primer dissabte de cada mes.

L'acollida al pacient ingressat per Urgències es va passar a fer d’una forma més personalitzada, amb una valoració immediata del seu estat i s'intenta una atenció ràpida, dins de les possibilitats d'un servei que a vegades no pot absorbir les demandes d'una població que reconeix l'hospital com a primer punt de referència en cas d'una urgència mèdica.

Un equip d'hostesses, situades en diferents punts de l'hospital, s'encarregaven de donar la informació necessària als pacients, als seus familiars i als visitants.

En la relació i el tracte personal, es va donar molta importància a la recollida de les opinions dels usuaris, ja fos a través de les enquestes de satisfacció o recaptant directament les seves opinions, una informació que va passar a servir per millorar la qualitat assistencial i d'atenció el pacient.

També es van tenir en compte tots aquells aspectes que podien ajudar a millorar l'estada dels pacients, entre els quals els relacionats amb el confort de les dependències i, en especial, de les habitacions. La informació que obtinguda dels usuaris va passar a proporcionar dades molt rellevants sobre quins eren els àmbits que cal millorar.

Un canal gratuït de vídeo, experiència pionera en els hospitals públics catalans, es va orientar a donar informació als pacients ingressats al centre.

Encara el 1994, l'Hospital va participar en el Projecte Aura, destinat a la integració laboral de persones amb disminucions sensorials provocades per la síndrome de Down, i es van incorporar dues persones a la Unitat d'Hostaleria.

També es va col.laborar en el programa esportiu Hospisport per a discapacitats físics, que va servir perquè un treballador d'Hostaleria, el Sr. Roger Devesa, aconseguís dues medalles, una d'or i una de plata, als jocs internacionals Special Olympics, celebrats a New Heaven (Connecticut, EUA) l'estiu de 1995.

La recerca, una línia de futur

El foment de la investigació a l'HUB va tenir la seva expressió més innovadora en la Unitat Mixta del FISS. Es tractava d'una unitat que es beneficiava de destacats antecedents com ara la Comissió d'Investigació, la Unitat de Recerca Experimental i la Subdirecció de Docència i Recerca, i d'una situació favorable emmarcada per l'actuació de la Fundació August Pi i Sunyer en investigació biomèdica i pels acords amb la Universitat de Barcelona.

L'ampliació del Campus de Bellvitge havia generat un augment de l'activitat investigadora, fet que reclamava l'elaboració d'un nou organigrama per racionalitzar els recursos i facilitar la interacció i multidisciplinarietat de grups.

Aquest nou model s'ajustava al proposat pel FISS, seguit per la majoria de grups d'investigació sanitària de l'Estat. L'Hospital Universitari de Bellvitge comptava amb els tres tipus d'unitats que proposa el FISS: la Unitat Clinicoepidemiològica com a unitat bàsica de qualsevol hospital, la Unitat Clinicoexperimental i la Unitat Mixta, que englobava les dues anteriors i que estava formada pels grups de recerca del mateix hospital, més grups d'altres institucions que hi estaven associats.

L'HUB col·laborava amb l'Institut de Recerca Oncològica (IRO) i la Universitat de Barcelona, i ja comptava amb les principals línies d'investigació que se seguien als Estats Units o a la Unió Europea. El 1993, l’Hospital es va acreditar com a Unitat Mixta d'Investigació en col·laboració amb l'Institut Català d'Oncologia i la Universitat de Barcelona.

Totes les institucions que d'una o altra manera participaven en tasques investigadores en el marc del Campus de Bellvitge (ICS, HUB, UB, ICO i IRO) van constituir una Comissió Mixta com a òrgan de coordinació que potenciava la investigació en les Ciències de la Salut, optimitzava els recursos humans i materials, coordinava les diferents unitats d'investigació i afavoria vocacions investigadores amb una projecció de conjunt.

L'activitat investigadora tenia un fidel reflex en l'elevat nombre de publicacions científiques en què participaven els professionals. En aquest àmbit destacaven especialment les publicacions sobre temes de neurociències i cirurgia.

La producció científica es va multiplicar gairebé per quatre des del 1992 fins al 1997. L'HUB s’havia convertit en el primer centre sanitari d'Espanya en publicacions de ciències de laboratori i neurociències i el quart en matèria de cirurgia.

Hospital i Campus Universitari

Des dels seus inicis, l'Hospital havia lluitat per aconseguir ser un hospital universitari. Durant els anys setanta i vuitanta s'hi van anar incorporant progressivament diferents nivells docents i es va anar negociant una relació amb la Universitat de Barcelona (UB), a l'ombra dels convenis genèrics que signaven l'ICS i la universitat per regular les relacions entre ambdues institucions.

Tot i que es considerava que la incorporació d'un cert nombre de professors ordinaris era vital per aconseguir ser un hospital universitari, la confluència de molts interessos diferents va fer que el procés quedés mig bloquejat, a l’espera de la signatura d'un conveni ICS-UB regulador de les relacions entre ambdues institucions.

L'any 1990 es va consolidar l'acord amb la UB per poder realitzar tots els cursos de la llicenciatura de Medicina a l'aulari del Campus de Bellvitge. Així, s'afegia al seu nom la qualificació d'Universitària i passava a anomenar-se Ciutat Sanitària i Universitària de Bellvitge (CSUB). Aquest impuls va permetre edificar 30.000 metres quadrats per a aules, biblioteca, àrees administratives i laboratoris de recerca i signar un imprescindible conveni de constitució de la Comissió Mixta entre l'ICS i la UB.

La col·laboració amb la Universitat de Barcelona va introduir una millora en la qualitat assistencial, relacionada amb el desenvolupament de la docència i la recerca. Al mateix temps, la Universitat de Barcelona va trobar a l'hospital un col·lectiu ja format, capaç d'ensenyar als alumnes de Ciències de la Salut, i unes instal·lacions per a l'ensenyament pràctic.

Amb la incorporació dels alumnes de primer curs es constituïa tot el cicle de pregrau complet, en un campus universitari que integrava un dels projectes docents més atractius i amb més projecció de futur de la Universitat de Barcelona, ja que suposava l'agrupament en una àrea comuna de diferents ensenyaments de la Divisió de Ciències de la Salut, com són Odontologia, Infermeria i Podologia, amb la previsió d'instal·lar-ne d'altres en un futur.

Col.laboració amb l'Atenció Primària

Des de principis dels anys vuitanta, l’Hospital Universitari de Bellvitge havia anat intensificant els contactes amb l’atenció primària del territori, en camps específics com ara la hipertensió arterial, les malalties respiratòries cròniques i les malalties endocrinològiques.

Des de l'any 1987 es van anar desenvolupant programes de reciclatge a l'hospital per a personal mèdic i d'infermeria de l'Atenció Primària, i des del 1990 es va iniciar el procés d'integració d'especialistes.

A més, per fer més fàcil la derivació de pacients a Consultes Externes, a poc a poc es va anar ampliant l'accés directe a les agendes de consultes dels metges de l’Hospital. Així, des de l'Atenció Primària es podien programar directament les visites a l'hospital, amb la consegüent simplificació del procés administratiu.

Noves publicacions

L'any 1992, la Ciutat Sanitària i Universitària de Bellvitge va editar la seva primera memòria, que recollia tota la tasca assistencial i d'investigació realitzada. Al mateix temps s'iniciava la publicació d'una agenda quinzenal d'ordre intern i la revista Bellvitge informatiu, hereva d'una anterior publicació, que donava a conèixer als professionals i a tercers tot allò que generava l'hospital.

Mentrestant, la direcció participativa per objectius es mostrava com una eina eficaç de gestió sanitària.

El mateix 1992 es va celebrar el vintè aniversari de l'Hospital amb un seguit d'actes culturals, lúdics i institucionals, que van cloure amb un acte al Saló Oval del Museu Nacional d'Art de Catalunya.

Nous programes de trasplantament

Els programes de trasplantament continuaven obtenint excel·lents resultats. En el 1990 ja s'havia arribat als 500 trasplantaments renals i l'any següent als 100 trasplantaments hepàtics. També a partir del 1991 es va practicar un Doppler transcranial a tots els potencials donadors d'òrgans.

El més significatiu d'aquests anys va ser l'inici de dos nous programes de trasplantament: el de cor i el medul·la òssia. El Programa de trasplantament cardíac, el segon de Catalunya, es va poder implantar gràcies a la feina prèvia del Dr. Miquel Puig Massana i el seu equip, tasca continuada pel Dr. Eduard Castells. El primer pas per iniciar el programa va ser completar la formació dels facultatius a l'estranger. El 1992 ja es van fer 10 trasplantaments de cor.

El Programa estava coordinat pels serveis de Cardiologia i Cirurgia Cardíaca, que col·laboraven amb altres especialitats, com ara Malalties Infeccioses, Virologia, Anatomia Patològica, Laboratori i Vigilància Intensiva. També era imprescindible la tasca de l'equip d'infermeria, que s'encarregava del suport i l'educació d'aquests malalts. El Programa de trasplantament cardíac de l'Hospital es va convertir en el programa amb la corba de supervivència més alta de l'Estat.

L'abril de 1992 va començar el Programa de trasplantament de medul·la òssia en la versió autòloga. Aquest programa va néixer gràcies a la tasca del Servei d'Hematologia Clínica i es va obrir amb un trasplantament de cèl·lules precursores hematopoètiques de sang perifèrica i moll d'os. El trasplantament de medul·la òssia es va consolidar en pocs anys amb uns molt bons resultats i posteriorment va passar a l'Institut Català d'Oncologia (ICO).

Per altra banda, el 1991 es va obrir el Servei de Reumatologia, que abans estava integrat com a secció dins del Servei de Medicina Interna. L'any 1992, la Unitat d'Infecció, la clàssica 7.1, es va convertir oficialment en Servei de Malalties Infeccioses. A més d'aprofundir en la infectopatia clàssica, es van potenciar de forma especial dues unitats: la d'infecció nosocomial, de gran tradició a l'hospital, i la Unitat Funcional de Sida, que oferia una atenció integral als infectats pel virus de la immunodeficiència humana.

Un nou equip directiu

En aquests moments es va fer càrrec de la direcció del centre el Dr. Jordi Bardina i poc després el va substituir el Sr. Francesc Moreu.

El nou equip directiu, liderat pel Sr. Moreu, juntament amb el Dr. Francesc Ramos, gerent, el Dr. Carles Serra, nou director mèdic, la Sra. Montserrat Artigas, nova directora d'Infermeria, i el Sr. Antonio Martín, que continuava com a administrador, es va proposar tornar a implicar profundament tot el personal de l'hospital en la seva activitat professional, de manera que aquest entusiasme es traslladés a la tasca assistencial i repercutís en una millora del servei als ciutadans.

Un dels primers projectes d'aquest nou equip directiu va ser utilitzar una nova eina de la gestió sanitària: es tractava de la direcció participativa per objectius, que tindria una llarga continuïtat.

Un punt estratègic era aprofundir en la política de qualitat. Així, per exemple, l'hospital va ser un dels primers a utilitzar el control d'infeccions nosocomials com un element d'anàlisi de la qualitat assistencial. Aquest avenç va ser possible gràcies a la tasca prèvia, entre d'altres, dels serveis de Microbiologia, de Malalties Infeccioses i del grup d'Infermeria de Vigilància Epidemiològica d'Infecció Quirúrgica. A més, va ser el primer hospital amb un projecte de qualitat en la Direcció d'Infermeria.

El 1988 es va inaugurar la Unitat de Litotrípsia, que en dos anys va passar a atendre prop de dos mil pacients. També el 1988 es van assignar els primers llits al Servei de Dermatologia i es va obrir la Unitat de Desintoxicació i Drogodependència. Aquesta unitat va iniciar amb els pacients ingressats un conjunt d'activitats de teràpia com ara jocs i treballs manuals i artístics per calmar ansietats i angoixes.

També el 1988 es va realitzar el primer trasplantament combinat hepàtic i renal, a un pacient de 46 anys. També es va iniciar la utilització d'un nou tractament immunosupressor de teràpia quàdruple als trasplantaments hepàtics, amb molts bons resultats de supervivència.

Una imatge lligada a la qualitat

Una de les peces importants per incrementar el nivell de qualitat va ser la formalització, el 1988, d'un servei de reclamacions i suggeriments, tasca que fins aleshores duia a terme el Servei de Relacions Públiques de l'Hospital. Aquesta experiència va passar a servir com a termòmetre de la qualitat assistencial percebuda pels usuaris i a subministrar informació de primera mà difícil d'obtenir per altres vies.

En aquests anys es començava a donar importància a la projecció d'una imatge de l'Hospital lligada a la credibilitat, tant pel que fa als aspectes assistencials com als aspectes formals.

La Unitat d'Audiovisuals va vertebrar una tasca, primer interna i després cap a l'exterior, d'homogeneïtzació de la imatge gràfica i de formalització documental, tant en l'àmbit assistencial com administratiu.

En aquest període es va substituir l'antiga marca de l'hospital, que representava l'ermita de Bellvitge, per un nou imagotip basat en el perfil vertical de les torres. Aquesta marca s'utilitzaria complementàriament a la identificació més institucional, representada per l'adscripció a l'Institut Català de la Salut i la utilització del símbol més representatiu de la sanitat catalana: una creu blava quadribarrada en el seu braç esquerre.

Es va crear també un servei lingüístic amb l'objectiu d'assegurar una bona qualitat en les comunicacions internes i externes mitjançant l'organització de cursos, l'assessorament i la dinamització de l'ús del català.

Destaca, sobretot, la implicació de l'hospital en aquest àmbit amb la constitució de la Comissió de Normalització Lingüística, que va publicar el Manual d'estil de l'HUB.

Per altra banda, la inauguració el 18 d'octubre de 1989 de la parada de Feixa Llarga de la línia 1 del metro va suposar un pas de gegant en l'accessibilitat a l'Hospital. El fet de disposar d'una parada a dins del mateix complex hospitalari va ser de vital importància tant per als usuaris com per al personal  i per als estudiants.

Malgrat tots aquests esforços, un edifici de la complexitat de l'Edifici Prínceps d'Espanya no estava exempt dels esdeveniments fortuïts i imprevisibles que poden afectar qualsevol gran infraestructura de serveis: la caiguda d'un dels ascensors de l'hospital va commocionar l'opinió pública i el personal, malgrat que es van fer tots els esforços possibles per desvincular aquest fet aïllat del conjunt de l'activitat assistencial de tot el centre.

La Fundació August Pi i Sunyer

L'Hospital sempre ha tingut necessitat de coordinar els seus recursos de recerca per obtenir-ne el millor aprofitament. A aquest objectiu han respost els esforços i les iniciatives que s'han portat a terme en diferents etapes. Primerament va ser la creació de la Fundació de Recerca de Bellvitge, el 1989, nascuda de l'impuls de la Subdirecció de Docència i Recerca i del compromís de tots els facultatius de l'hospital de destinar a la fundació ajudes donades pel FIS per al desenvolupament de projectes de recerca.

Una segona etapa s'inicia amb la creació de la Fundació August Pi i Sunyer, que substitueix la Fundació de Recerca de Bellvitge i que es dóna a conèixer el 1991 amb l'organització d'un concert a l'Hospitalet de Llobregat per recollir fons per a la lluita contra la sida.

La Fundació és una institució privada en la qual després també participaran la Universitat de Barcelona i l'Institut Català d'Oncologia. El seu objectiu era promoure i difondre la investigació biomèdica en el Campus de l'Hospital Universitari de Bellvitge, a més de gestionar els fons dels assajos clínics.

Una altra tasca era la de donar suport a la recerca amb becaris, que aviat van superar el centenar, i facilitar ajuts per finançar la presència de convidats estrangers amb l'objectiu de promoure les relacions amb altres centres internacionals.

La Fundació August Pi i Sunyer va participar en la preparació de diverses edicions de la Marató de TV3 per recaptar fons per a la lluita contra el càncer, les malalties del cor i les malalties del sistema nerviós.

Espai de cultura

L'Hospital sempre ha demostrat un gran dinamisme en l'impuls d'actuacions que no estan directament relacionades amb el procés assistencial, però que ajuden a fer un centre més agradable i humanitzat. La potenciació d'aquestes activitats extrahospitalàries, entre les quals destaquen les iniciatives culturals, és un element identificatiu de la manera de fer de l'hospital i de la voluntat d'apropar-se al seu entorn.

Des del 1988 hi va haver un servei de préstec de llibres als malalts, que funcionava amb el suport de la Diputació de Barcelona i de l'Ajuntament de l'Hospitalet de Llobregat, i amb les donacions desinteressades d'algunes editorials, com ara Edicions 62, i del personal de l'hospital, d'on provenen la major part dels 2.500 llibres de què es disposa. El desembre de 1989 es va inaugurar Bellvitge Art, una galeria d'art per canalitzar la producció artística del personal de l'hospital i també dels pacients i dels artistes dels municipis veïns. Una altra activitat artística amb un llarg recorregut va ser el Concurs de fotografia, organitzat des del 1990. Aquest any va ser també el de la convocatòria del primer Concurs de dibuix Infantil per a fills i néts dels treballadors de l'hospital.

La tradició teatral, present en diferents centres sanitaris de Catalunya, va arrelar durant aquests anys a l'hospital, representada pel grup La Teatral de Bellvitge.

Una fundació per a la docència i la recerca

Un centre de les característiques assistencials, tecnològiques i docents de l'Hospital de Bellvitge no podia fer front als reptes de qualitat i progrés sense una adequada política de recerca. Als anys vuitanta es van impulsar a diferents nivells de l'organització unitats dedicades a promoure, optimitzar i gestionar tant la recerca com els recursos financers i materials que s'hi podien destinar.

Als metges, se'ls van oferir incentius per participar en la Comissió de Docència i Recerca. Es va crear una subdirecció específica per a aquest àmbit i es van posar les bases per a la creació de la futura Fundació August Pi i Sunyer.

El 1985 es va crear la Unitat de Recerca Experimental (URE) amb la Dra. Conxa Fiol com a cap de la unitat, que va ser reconeguda dos anys després pel Fondo de Investigación Sanitaria (FIS) i que es va anar consolidant per oferir als facultatius de tot l'Hospital un suport en la seva activitat investigadora i docent, tant en el terreny clínic com en les ciències bàsiques o en el camp de l'epidemiologia.

Tant la Comissió com la Subdirecció de Docència i Recerca van impulsar actuacions més enllà de l'estricta dedicació interna a la recerca.

Així, es va negociar amb la Universitat de Barcelona la creació d'una biblioteca i d'un estabulari, es va definir un percentatge del pressupost dedicat a recerca, es van gestionar els primers ajuts del FIS per a infraestructures, es van atorgar les primeres beques per a MIR que havien finalitzat la residència i tenien projectes de recerca o preparaven el doctorat, es va projectar la URE com a plataforma de recerca per a metges assistencials de la Ciutat Universitària que no disposaven d'un laboratori propi, i es va preparar l'acreditació com a unitat clinicoexperimental.

La Unitat de Recerca Experimental es va anar consolidant per oferir als facultatius un suport en la seva activitat investigadora i docent.

Un període d’excel·lents resultats

Als anys vuitanta l'hospital va presentar un període d'excel·lents resultats assistencials i docents.

En l'àmbit docent, el 1984 es va traslladar a Bellvitge l'Escola de Podologia, adscrita a l'Escola d'Infermeria de l'Hospital Clínic, i el 1987 es va inaugurar la Facultat d'Odontologia, primera i única d'aquesta especialitat a Catalunya. També és l'any en què es va realitzar el primer curs de marcatge cel.lular.

També cal esmentar la tasca que va realitzar el Sr. Carreras com a degà, el Sr. Bricall com a rector i el Sr. Enric Laporte com a cap d'estudis.

En l'àmbit assistencial, el 1986 es va crear la Unitat de Recuperació Postquirúrgica (RPQ) per donar resposta al malalt postoperat complex.

A partir del 1987 es va desenvolupar el mètode de ventilació mecànica a domicili fent servir uns accessos no invasors a la via aèria, com ara les màscares nasals fetes a mida. L'Hospital de Bellvitge va ser el primer centre espanyol a utilitzar-lo, motiu pel qual el 1992 el Departament de Sanitat va encarregar a aquest servei un estudi sobre la viabilitat de la ventilació mecànica a domicili a Catalunya. Els resultats van demostrar una reducció significativa dels ingressos hospitalaris. A més permetien el retorn a casa a alguns pacients que, altrament, haurien de restar indefinidament a l'Hospital.

El 1987 s'iniciava la distribució de medicaments en dosi unitària i també començava la tasca de la Unitat de Joc Patològic dins del Servei de Psiquiatria, que obtindria en un futur immediat uns excel·lents resultats.

Aquest període d'excel·lència va acabar amb un fet lamentable que va tenir un ampli ressò social i mediàtic: es va detectar que s'havien efectuat transfusions de sang amb anticossos del virus de la sida. Immediatament es va iniciar un procés judicial que va generar una gran crispació i va afectar l'ànim dels professionals.

La informàtica al servei de la millora

Des de Direcció es va fer una aposta de futur i es va facilitar el camí per dissenyar un sistema d'informació automatitzat, tant assistencial com administratiu, que permetés optimitzar els recursos materials i humans. Es va aconseguir el finançament just per comprar el primer ordinador, un Hewlett Packard, i immediatament es va crear la infraestructura necessària per poder implantar el nou sistema informàtic.

El 1983 es va aprovar el Pla informàtic, un pla a cinc anys que ja introduïa la utilització dels ordinadors personals, aleshores anomenats miniordinadors o microordinadors.

El primer projecte informàtic va posar en funcionament, d'una banda, tot el bloc assistencial (Consultes Externes, Arxius, Admissions i Urgències) i, de l'altra, Comptabilitat, Subministraments i Compres, amb un producte fet molt a mida de les necessitats reals de l'hospital i que, en aquell moment, es va considerar molt avançat.

La generalització dels processos informàtics a l'hospital va comportar un canvi cultural. El projecte va comptar amb la confiança de la direcció i amb la col·laboració del personal, que va participar del canvi cultural que comportava la introducció de nous sistemes de treball. Entre els objectius assistencials assolits cal destacar la història clínica única, la centralització de les Consultes Externes o la mecanització d'Admissions per optimitzar la gestió de llits.

En l'àmbit administratiu es va aconseguir una independència d'altres centres, començant per la comptabilitat, que abans estava lligada a la Vall d'Hebron, tot avançant en la descentralització, excepte en l'apartat de nòmines.

El programa resultant, totalment consolidat el 1987, es va implantar posteriorment en altres centres sanitaris espanyols i va tenir una vida llarga i útil.

L'èxit dels trasplantaments

El 1984 el Programa de trasplantament renal estava totalment consolidat i aquest mateix any es va fer el trasplantament de ronyó número 100, esdeveniment que es va celebrar amb actes lúdics, esportius i institucionals.

L'Edifici Prínceps d'Espanya va ser el primer centre sanitari a tenir una unitat de coordinació de trasplantaments, model que va contribuir a augmentar la donació i els trasplantaments, i que, en poc temps, va estendre el seu àmbit d'actuació a tot Catalunya.

El desenvolupament progressiu des de 1978 del Programa de trasplantament renal i la creació de la Coordinació de Trasplantaments van obrir les portes a altres programes. Així, el febrer 1984 es van fer, per primera vegada a Espanya, una extracció multivisceral global i un trasplantament de fetge, que va iniciar un programa pioner de trasplantament hepàtic en un hospital de la Seguretat Social. Aquest fet va sorprendre fora de l'hospital, ja que hi havia la sensació que encara faltaven uns anys per poder realitzar aquest trasplantament amb èxit.

Va ser un èxit obtingut gràcies a una tasca pluridisciplinària que va reunir diferents especialitats i serveis: el Dr. Jaurrieta, del Servei de Cirurgia; preparat per a aquesta tècnica a Hannover; el Dr. Margarit, preparat a Pittsburg; el Dr. Sitges, el Dr. Curto, el Dr. Osorio, del Servei de Cirurgia; el Dr. Marco Luque, del Servei de Cirurgia Vascular; la Dra. Maestre, del Servei d'Anestesiologia i Reanimació, i la col.laboració del Servei de l'Aparell Digestiu.

El Programa de trasplantament cardíac va haver d'esperar encara un any perquè el Departament de Sanitat l'aprovés, encara que el Dr. Miquel Puig Massana, juntament amb el seu equip, feia molts anys que realitzava trasplantaments experimentals de cor i estava preparat per assumir aquest repte, que a Catalunya només feia l'Hospital de Sant Pau.

Una nova estructura de govern

Amb l'arribada dels anys vuitanta, el Dr. Josep Maria Capdevila, aleshores cap del Servei de Cirurgia Vascular, va ser escollit pels facultatius de l'Hospital com a director mèdic. L'elecció d'un director mèdic feta des del centre i entre els seus professionals responia a la voluntat de donar una solució als problemes endògens de l'Hospital.

A partir d'aquell moment es va crear una nova estructura de govern, a través de les juntes facultatives i de les juntes de govern, on per primera vegada hi van poder ser representats els usuaris. Els objectius bàsics d'aquelles juntes eren millorar l'estructura física, el rendiment, la qualitat assistencial i la política de personal.

El control de qualitat assistencial havia començat a finals dels anys setanta, però a partir de 1980 el nou director mèdic va potenciar la constitució d'una Comissió de Control de Qualitat que es reunia periòdicament amb l'objectiu d'optimitzar els recursos i millorar la qualitat assistencial de l'hospital.

Aquesta Comissió va tenir un paper determinant en la creació d'una secció d'informàtica i bioestadística, en la contractació d'un responsable de comptabilitat i despeses, en l'oferta de cursos de reciclatge per a Infermeria i en la millora d'àrees concretes, com ara les Urgències, l'Arxiu Central d'Històries Clíniques o les Consultes Externes. També es va impulsar una nova comissió d'investigació formada per representants electes dels departaments medicoquirúrgics i bàsics.

Aquest període va durar fins al canvi d'organigrama que es va dur a terme a partir de les transferències de l'Estat a la Generalitat de Catalunya.

Transferència de competències i creació de l’ICS

La transferència de competències va ser fruit de la nova organització territorial de l'Estat espanyol prevista a la Constitució, que reconeixia el dret a l'autonomia de les diferents regions de l'Estat. Catalunya va ser la primera comunitat a assumir les transferències sanitàries i ho va fer abans de final de 1981, amb un retard sobre la previsió a causa de l'intent de cop d'Estat del 23 de febrer d'aquell mateix any.

Des de la Conselleria de Sanitat es va crear, el juny de 1982, la figura del gerent d'hospital, que se situava jeràrquicament per sobre de les figures de l'anterior organigrama: el director mèdic, que era metge, i l'administrador.

El nou organigrama de l'hospital va quedar constituït pel Sr. Fortunato Frías, gerent; el Dr. Josep Maria Capdevila, que es va mantenir com a director mèdic; el Sr. Antonio Martín, administrador; la Sra. Natividad Esteve, cap d'Infermeria, i el Sr. Dídac Alarcón, cap de Personal.

El 1983 es va constituir l'Institut Català de la Salut (ICS) com a entitat gestora dels centres i serveis sanitaris de la Seguretat Social a Catalunya, tot i que no va començar a funcionar fins a l'1 de gener de 1984. Des d'aleshores, l'Hospital va ser gestionat per l'ICS.

També el 1983 es van crear les àrees de gestió com a unitats territorials i funcionals bàsiques per a la gestió i coordinació dels serveis de la xarxa sanitària d'utilització pública de Catalunya. Aquestes àrees tenien la finalitat de facilitar una gestió eficaç, un control i un bon govern de tot el dispositiu assistencial. L'objectiu principal d'aquesta nova estructura era la descentralització de la gestió per tal d'apropar els serveis sanitaris als ciutadans.

Un seguit d’avenços assistencials

Mentrestant, continuaven consolidant-se nous serveis com ara, entre d'altres, el d'Endocrinologia i el de Dermatologia. El 1981 es va crear el Servei de Microbiologia, que abans era una secció del Departament d'Anàlisis Clíniques. L'aparició de noves patologies infeccioses com ara la sida, infeccions en malalts trasplantats o brots epidèmics hospitalaris van jugar un paper important en el desenvolupament assistencial, docent i investigador d'aquest servei.

El 1982 Pneumologia es va consolidar com a Servei.

Durant aquests anys van destacar també les millores realitzades a Arxius, Consultes Externes i Admissions, i també es va fer palesa la necessitat de reformes a la cuina i la bugaderia, a Urgències, on es començava a parlar de massificació, i a Rehabilitació.

Unes millores i uns greuges que es van manifestar l'abril de 1982 al president de la Generalitat, Jordi Pujol, en la seva primera visita a l'Edifici Prínceps d'Espanya, juntament amb altres reivindicacions relacionades amb la millora dels ensenyaments.

L'Hospital, que ha vist com es desenvolupaven totes les especialitats, no ha pogut comptar amb les d'Obstetrícia i Pediatria, que va reclamar insistentment durant els anys vuitanta, primer al Ministeri de Sanitat i després al Departament de Sanitat de la Generalitat.

Cap a l'hospital universitari

El 1980 es va aconseguir poder fer docència dels tres últims cursos de la llicenciatura en Medicina i Cirurgia de la Universitat de Barcelona. Aquest va ser el primer esglaó important per aconseguir implantar els estudis universitaris a l'hospital.

A més, en el Pavelló de Govern, destinat en un primer moment a oficines administratives, es van poder construir 7 aules docents per a 50 persones per aula. Aquest va ser el nucli bàsic de l'activitat docent que va començar l'any 1980.

Durant aquest període també es va crear una unitat d'audiovisuals per oferir un assessorament en imatge a tots els serveis en la preparació de congressos i publicacions, en la senyalització interna i externa, i en la documentació informativa i assistencial.

Aquesta iniciativa va ser innovadora en els hospitals públics catalans, i actualment és un element important per a la millora dels sistemes d'informació als usuaris i per a la divulgació de la tasca assistencial de l'hospital.

També hi va haver iniciatives de millora de l'atenció als usuaris que no van acabar de prendre forma, com ara la proposta de creació d'una guarderia per als infants dels pacients que s'havien de visitar a l'hospital.

Nous serveis i especialitats

L'any 1976 pot considerar-se com la data d'arrencada completa de les 20 plantes de l'Hospital. Es van succeir l'obertura de nous serveis i l'implantament de gairebé totes les especialitats. També durant aquells anys es van inaugurar noves seccions i unitats innovadores.

Un exemple, n'és la Unitat d'Hipertensió Arterial, dins del Servei de Nefrologia. Aquesta unitat va ser capdavantera en el disseny d'una campanya assistencial en els centres d'atenció primària del Baix Llobregat i d'una campanya publicitària a l'Hospitalet de Llobregat per a la lluita i la prevenció contra la hipertensió arterial, anticipant-se a campanyes d'educació sanitària que als anys vuitanta engegaria el Departament de Sanitat i Seguretat Social.

Una altra secció que va iniciar la seva tasca durant aquests anys va ser la de Malalties Infeccioses, pionera dins l'Estat espanyol, que progressivament va assumir responsabilitats en l'assistència de determinades infeccions i en el control de la política d'antibiòtics.

També va iniciar el funcionament l'equip d'anorèxia i bulímia, molt abans que es conegués el gran impacte social d'aquestes malalties. La primera pacient amb anorèxia nerviosa va ingressar a Psiquiatria el desembre de 1975 i avui dia la Unitat de Trastorns de l'Alimentació és un referent a tot Catalunya, com també ho és la Unitat de Ludopaties.

L'actual reconeixement del Servei de Psiquiatria s'ha de buscar en la tasca per aconseguir que el malalt mental fos considerat un pacient més i que es comptés amb la possibilitat d'utilitzar tots els mitjans diagnòstics i terapèutics que estaven a disposició dels altres serveis mèdics. El Servei de Psiquiatria va ser el primer que es va incorporar dins d'un hospital de la Seguretat Social.

Es van consolidar serveis mèdics com ara el de l'Aparell Digestiu i noves instal.lacions, com ara la Unitat de Diàlisi. Durant aquest període cal destacar la tasca de Cirurgia Cardíaca, el servei que realitzava més operacions extracorpòries i que obtenia els millors resultats de Catalunya. I també va ser pionera en un hospital de la Seguretat Social la creació de Cirurgia Vascular com a servei.

Hospital i universitat

En el marc general de creixement de l'activitat assistencial, el món de la infermeria va viure un important canvi qualitatiu: els estudis d'infermeria van passar a ser universitaris. La implantació del nou pla d'estudis no va ser gens fàcil, amb l'antecedent d'un tancament a l'Hospital de Sant Pau per reivindicar la titulació universitària.

L'escola de l'Hospital Prínceps d'Espanya va ser una de les poques que va decidir posar en marxa aquell mateix any el nou pla d'estudis. Amb una previsió de cinquanta alumnes, l'escola es va trobar amb 150 matriculats i amb unes instal·lacions poc preparades per acollir-los.

El curs 1977-78 va començar amb retard, amb classes al gimnàs i amb els professors reciclant-se al mateix temps que anaven formant els alumnes. L'Escola d'Infermeria va passar a ser l'Escola Universitària d'Infermeres, adscrita a la Universitat de Barcelona.

Des del seu començament l'hospital tenia metges residents, però el camí per aconseguir ser reconegut com a hospital universitari va ser laboriós. En aquests anys es va aconseguir l’acreditació per a la docència postgraduada, es van fer cursos de postgrau en diferents especialitats com els de Cirurgia Maxil·lofacial i Oral o els de Cirurgia Vascular, i també es van organitzar cursos internacionals, com els d'Otorinolaringologia.

Cal remarcar el reconeixement en la formació d'especialistes en Farmàcia Hospitalària, a través del Servei de Farmàcia, que, juntament amb els de la Vall d'Hebron i Sant Pau, van ser els primers de Catalunya en la formació de residents d'aquesta especialitat.

Primers trasplantaments renals

Des dels mateixos inicis del centre, l'Edifici Prínceps d'Espanya realitzava trasplantaments de còrnia. El següent programa de trasplantament que es va implantar va ser el de ronyó, que va tenir un llarg recorregut fins a arribar als excel·lents resultats actuals.

A Espanya, els primers trasplantaments renals s'havien fet a l'Hospital Clínic de Barcelona a mitjans dels anys seixanta, per un equip pluridisciplinari d'uròlegs i nefròlegs. Anys més tard, dos dels nefròlegs d'aquell equip van coincidir a l'Edifici Prínceps d'Espanya i, juntament amb el Dr. Narcís Serrallach, cap del Servei d'Urologia, van posar en funcionament un Programa de trasplantament renal, en un marc de col.laboració multidisciplinari.

El 1979, l'aprovació de la Llei de trasplantaments va oferir el marc legal per poder obtenir els òrgans de persones difuntes.

El primer trasplantament renal a l'hospital es va fer el 1978, procedent d'un donant viu, en aquest cas d'una mare a un fill. A partir de 1980 es va consolidar plenament el Programa i avui obté un dels millors resultats de l'Estat espanyol.

Assistència i docència de primera línia

L'Hospital va iniciar la tasca assistencial amb molta empenta. El 1974 ja es va realitzar el primer trasplantament de còrnia, es va fer el primer cateterisme i també es va començar a utilitzar, per primera vegada a Espanya, la plasmafèresi. Al mateix temps, s'obrien nous serveis, com el d'Oftalmologia i el de Medicina Nuclear, i s'iniciava el treball de tot l'equip del Servei d'Otorinolaringologia amb residents des de 1975. Es van obrir seccions, com la de Dermatologia i la d'Endocrinologia, que en un futur pròxim es transformarien en serveis.

El 1975 va tenir lloc un dels primers actes de promoció de l'hospital en el camp científic: l'organització d'un simposi internacional de preoperatori i postoperatori. L'assistència d'un elevat nombre de professionals estrangers i de la resta de l'Estat van donar una projecció externa a l'Hospital.

També en aquest any 1975 es va posar en marxa la Unitat d'Alimentació Parenteral, que va ser pionera en el conjunt d'institucions de la Seguretat Social. D'una altra banda, ja s'havien fet els primers contactes amb la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona per iniciar l'activitat docent a l'Hospital. El 1975 van arribar els primers alumnes per fer el sisè curs de medicina, el rotatori.

El conflicte MIR

El 1975 va ser un any de grans canvis que van obrir el camí cap a la democràcia de l'Estat espanyol. Aquesta mobilització social també va arribar a l'àmbit sanitari amb el conflicte dels MIR (metges interns residents). Els residents de tot l'Estat demanaven unes expectatives de treball més segures i pressionaven l'Administració per aconseguir un contracte laboral en lloc d'un contracte docent.

No es tractava d'una reivindicació política, però s'hi va anar transformant a causa de la repressió amb què va actuar l'Administració.

Quan el conflicte dels MIR va arribar a l'hospital, el terreny ja estava preparat per a la mobilització. La reintroducció de descomptes a la nòmina per falta de puntualitat, aplicats amb caràcter retroactiu per l'Administració de l'hospital, havia provocat importants incidents i havia donat lloc als primers moviments de representació sindical.

A l'hospital, que comptava amb metges residents des dels seus inicis, el conflicte dels MIR es va mantenir fins al final, amb el fet significatiu que hi van donar suport altres col·lectius, com ara els metges adjunts o l'equip d'infermeria. D'aquests fets es recorda especialment la Marcha de las batas, que va arribar fins a l'Hospital Clínic.

L'estiu de 1975 van ser acomiadats pràcticament tots els residents i també personal de la plantilla que els havia donat suport. Als acomiadats, se'ls aplicava l'article 222 (sedició i atemptat contra un servei públic), que era conegut com el de la galeta, fent referència a una marca de galetes molt popular aleshores. Es van prendre mesures de repressió, es van intervenir telèfons, i la policia va acordonar l'hospital per impedir l'entrada dels acomiadats. Molts pacients, davant de la presència de la policia a l'hospital, van fer costat al personal sanitari.

La situació es va anar normalitzant progressivament i la majoria dels acomiadats van ser readmesos. A l'inici de 1976, ja mort Franco, els darrers acomiadats van obtenir una amnistia i van recuperar els seus llocs de treball. L'hospital ho va celebrar amb una festa per donar-los, de nou, la benvinguda.

Es busquen infermeres

Les dificultats per trobar infermeres titulades persistia, malgrat els esforços d’Enriqueta Ramos, directora d'Infermeria, que fins i tot va arribar a anar a captar professionals directament a les escoles d'infermeria. El problema principal eren els torns de dotze hores en dies alterns i els torns de nit, a més del fet que l'hospital no disposava de bones comunicacions per arribar-hi.

Finalment van venir infermeres de tercer i segon curs de l'Escola d'Infermeria de la Vall d'Hebron, que es van allotjar en una planta buida del mateix hospital, ja que l'Escola d'Infermeria encara no estava acabada. Després es van incorporar infermeres en comissió de serveis provinents de Saragossa, que ja es van poder allotjar a l'Escola d'Infermeria.

Per últim, van arribar practicants que van haver de fer d'infermers. L'Edifici Prínceps d'Espanya va ser un dels primers hospitals de la Seguretat Social que va comptar amb homes entre el personal d'infermeria, fet que va facilitar la cobertura dels torns nocturns.

Amb el temps es va disposar d'un edifici propi, finançat per la Seguretat Social, com a escola femenina d'ATS, que funcionava en un règim d'alumnes internes i externes.

Quan arribar-hi era una odissea

Al començament només es podia arribar a l'Hospital amb cotxe o amb un autobús de la línia PR que parava a l'altra banda de l'autovia de Castelldefels. Llavors, hi havia tres possibilitats per arribar fins a l'hospital: creuar a corre-cuita l'autovia, passar per un desguàs d'1,30 m d'alçada, o passar per un pas subterrani que solia estar sempre inundat.

A causa de les queixes insistents, en especial de l'equip d'infermeria, l'autobús va arribar fins a l'Hospital. Però abans d'entrar al vestíbul de l'Hospital encara s'havia de vèncer un altre obstacle, tant per als que arribaven en l'autobús com per als que venien amb el cotxe particular: com que no tots els accessos estaven asfaltats, quan plovia calia superar les zones enfangades.

Una anècdota explica que es va fer canviar el sentit de circulació d'un dels pocs carrers asfaltats per estalviar al ministre Licinio de la Fuente el pas per un carrer enfangat.

Progressivament es van anar asfaltant els accessos a l'Hospital, alhora que la consolidació urbanística de la zona va permetre millorar notablement les comunicacions.

Entre les novetats i la lluita del dia a dia

Un de les accions més destacables del primer equip directiu va ser la definició d'un organigrama de serveis mixtos mèdics i quirúrgics per patologies concretes, on el cap de servei era el cirurgià, i l'especialista mèdic era el cap de secció. La idea era aixecar un hospital diferent, que fos bàsicament quirúrgic.

Així, es van crear els serveis de Patologia de l'Aparell Locomotor, Patologia Digestiva, Patologia del Sistema Nerviós, Patologia del Cor, Patologia Toràcica, i Patologia de l'Aparell Circulatori. Cadascun d'aquests serveis assumia tots els aspectes diagnòstics, mèdics i quirúrgics de la patologia que els era pròpia, amb el cirurgià com a responsable últim.

Aquest organigrama, que era innovador en el context dels hospitals públics d'aquell moment, que solien estar molt jerarquitzats, va comportar alguns problemes organitzatius que van fer que serveis com ara el de Patologia Digestiva o Patologia del Ronyó es dividissin en dos. La separació definitiva de tots els serveis no es va produir fins als primers anys de la dècada dels vuitanta.

Una altra de les primeres tasques de la Direcció va ser la creació d'un arxiu únic i centralitzat. Des dels inicis, l'hospital va comptar amb un equip d'hostesses que facilitava informació als usuaris i també es feia càrrec de les relacions públiques del centre. També els llits triats per al centre van ser innovadors perquè s'hi va incorporar un dispositiu de goma per evitar el fregament amb les parets.

Tot i els esforços per anar obrint progressivament tot l'hospital, a base d'adequar correctament les instal·lacions i de trobar el personal qualificat adequat, el Ministeri no n'estava prou satisfet i va pressionar perquè de manera immediata es fessin efectius 700 llits. Davant la insistència del ministre Licinio de la Fuente, que no acceptava cap tipus d'excusa, el Dr. Bartolomé es va veure obligat a presentar la dimissió.

El substitut del Dr. Bartolomé va ser el director de l'Hospital de la Fe de València, el Dr. Evangelista, que es va envoltar de professionals de la seva confiança. L'Administració l'havia escollit perquè era un home de reconegut prestigi i perquè es pretenia reconduir la situació d'un centre que, per la joventut del personal i el seu compromís social, es mostrava actiu i crític.

El primer canvi va ser nomenar una nova Direcció d'Infermeria i l'establiment de l'horari rotatori, en funcionament en altres hospitals públics de l'Estat, intent que va fracassar davant l'oposició del personal.

El 1974 una pedregada va foradar el sostre de l'edifici, va causar importants danys a la infraestructura i va provocar una inundació, fets que van originar una vaga en demanda de millores en les instal·lacions i en les condicions del treball.

Era un temps en què al carrer també es vivien moments de creixent conscienciació social i política. En aquest clima de mobilització va arribar el Dr. Otaolaorruchi i, al poc temps, el Dr. Evangelista va deixar la direcció de l'hospital a les seves mans.

Un pressupost ajustat

El Dr. Fernando Bartolomé va ser el primer director de l'Hospital. Juntament amb un petit grup de col.laboradors, va iniciar les primeres gestions des d'un despatx de l'Hospital Vall d'Hebron. Més tard es van traslladar a l'Hospital, encara en construcció.

Al setembre de 1971 una riuada d'1,30 m d'alçada va inundar la planta baixa i la va deixar tota coberta de fang. L'obra es va haver de paralitzar, amb el conseqüent endarreriment en els terminis d'acabament.

L'equip directiu, conscient que s'havien de salvar moltes dificultats i coneixedor de la intenció de l'Administració d'obrir l'Hospital al més aviat possible, va intentar aconseguir una injecció de finançament per millorar algunes infraestructures, alhora que s'intentava retardar la inauguració. El pressupost addicional es va aconseguir, però no l'endarreriment de la inauguració.

Una de les tasques més laborioses abans d'obrir l'Hospital va ser aconseguir el personal d'infermeria necessari, ja que el mercat laboral d'aquell moment era deficitari respecte d'aquest perfil de professionals i també perquè es feia difícil trobar qui volgués anar a treballar a Bellvitge, una zona encara amb molt poques comunicacions.

En un primer moment havien de venir monges, opció que finalment no es va concretar. Molt poc abans de la inauguració, es van fer els primers nomenaments de l’equip mèdic, que en el cas dels caps de departament van ser: en Cirurgia, el Dr. Sitges; en Medicina, el Dr. Fernández Nogués; en Anestesiologia, el Dr. Cochs; en Anàlisis Clíniques, el Dr. Fernández Simó, i en Anatomia Patològica, el Dr. Cañadas.

La Reina Sofia, aleshores princesa d'Espanya, en una visita oficial a Barcelona va veure l'hospital en construcció i va preguntar el nom que tindria. El seu interès i la política d'acostament del règim del general Franco cap a la Família Reial espanyola van donar com a resultat l'elecció del nom Hospital Prínceps d'Espanya.

Una solemne inauguració a l'ús

El 8 de novembre de 1972 es va inaugurar, amb el corresponent protocol, l'Hospital amb la visita de Joan Carles i Sofia, aleshores prínceps d'Espanya, i del Sr. Licinio de la Fuente, ministre de Treball i Seguretat Social. La visita dels prínceps estava mil·limetrada i havia de ser molt curta, però es va prolongar per la seva excel·lent disponibilitat i afabilitat.

Com en la majoria d'inauguracions, l'Hospital es va obrir amb limitacions i amb malalts vinguts de l'Hospital Vall d'Hebron. No havia estat possible nomenar tot l'equip mèdic i tampoc no hi havia infermeres suficients. Hi havia poques unitats d'hospitalització obertes, pocs quiròfans en funcionament i la majoria dels accessos estaven sense asfaltar. Una situació que no es va normalitzar fins tres anys després.

En un camp de conreu

Fins al 1972, la Seguretat Social només tenia a Catalunya un gran hospital de de referència, l'actual Hospital Universitari Vall d'Hebron, llavors anomenat Residencia Francisco Franco, i tres hospitals més a Girona, Lleida i Tarragona.

La cobertura assistencial en aquell moment era molt deficitària i més si tenim en compte el fort creixement de la població com a resultat de la immigració dels anys seixanta, en especial a Barcelona i el seu cinturó industrial.

La construcció d'un nou hospital a l'àrea metropolitana era una necessitat per poder atendre tota aquesta població.

L'Hospitalet de Llobregat era un dels municipis que més població nova havia rebut i el seu ajuntament va demostrar una clara visió de futur, fet que va facilitar el camí per construir un centre sanitari dins el seu terme municipal.

Uns anys més tard, les instal·lacions s'ampliarien, també a proposta de l'ajuntament, amb la construcció d'un hospital oncològic, l'actual Duran i Reynals.

Els terrenys on es va decidir edificar l'hospital eren una excel·lent terra de conreu, com tantes del Delta del Llobregat, però pel mateix motiu també era un lloc obert als vents, que facilitava l'estancament d'aigües i amb una certa insalubritat. Uns terrenys que ja havien estat temptejats per construir-hi un camp de futbol per a l'Espanyol.

Els terrenys es van comprar als propietaris, molts dels quals no els explotaven directament sinó que tenien arrendataris, que van ser indemnitzats.

Després d'algunes negociacions i d'insinuar la possiblitat d'una expropiació, els terrenys es van comprar a 18 pessetes el pam quadrat. En total, 78 milions de pessetes de l'any 1969.

Un hospital contra rellotge

La construcció de l'Hospital, encarregada a l'empresa Dragados y Construcciones, es va iniciar a mitjans de l'any 1970 i va ser una de les grans obres d'aquells moments, juntament amb la Universitat Autònoma de Barcelona, a Bellaterra.

Hi treballava una plantilla de 700 persones, 500 de les quals eren obrers i 200, tècnics. La jornada de feina dels obrers era de més de 10 hores diàries, pagades a 40 pessetes l'hora, en unes condicions de treball difícils que van provocar alguns accidents importants.

Les pressions perquè es finalitzés l'Hospital al més aviat possible van comportar un enduriment de les condicions de treball, fet que va motivar demandes de millores laborals dels treballadors, que van acabar en vagues, i que van tenir com a resposta la intervenció de la policia i els primers acomiadaments.

Les pressions de l'Administració a la constructora perquè l'obra no es parés van concloure en unes negociacions en què els treballadors van obtenir una millora salarial, la possibilitat de tenir una representació sindical per tractar els acomiadaments indiscriminats, un plus per treballar en alçada, i la construcció de banys, dutxes i un menjador semisubvencionat.

En canvi, no es va aconseguir el dret a fer vacances ni el pagament dels dies de vaga. Aquests fets van servir d'estímul a la solidaritat entre els treballadors de l'obra i també per als treballadors d'altres empreses.

Arquitectura vertical

La disposició vertical característica de l'Edifici Prínceps d'Espanya no és una arquitectura exclusiva, sinó que respon a un patró comú dels edificis impulsats per l'Instituto Nacional de Previsión, com ara l’Hospital Vall d'Hebron de Barcelona o la Residencia La Paz de Madrid. Un plantejament arquitectònic que avui, vistes les necessitats sanitàries, ha estat abandonat, ja que dificulta els desplaçaments del personal i dels usuaris i, sobretot, els trasllats dels malalts, i s'estableix una excessiva dependència dels ascensors.

El nou hospital presentava una imatge externa moderna i un luxe mesurat amb marbre a l'ampli vestíbul d'entrada. També eren innovadores i amb un disseny atractiu les unitats d'hospitalització circulars amb control central, que facilitaven l'assistència dels pacients.

A la llarga, però, els espais van resultar massa reduïts, amb poca llum natural i amb massa activitat per al descans dels malalts. Les possibles condicions adverses que hi poguessin haver a l'inici es van minimitzar amb l'esforç i la disponibilitat dels professionals, que van aconseguir un alt grau d'eficàcia assistencial.

L'economia en els mitjans i en la utilització de materials de baix cost i, sobretot, l'afany de finalitzar la construcció van provocar algunes deficiències en les instal·lacions. Les zones més afectades van ser la cuina, la bugaderia, la coberta i les instal·lacions de serveis (conduccions d'aigua, instal·lació elèctrica, etcètera).

Les dimensions d'alguns espais van mostrar amb el temps les seves limitacions, en especial a les antigues Consultes Externes, Urgències i la Cuina. També es van preveure poques dependències per utilitzar com a despatxos del personal, que es van haver de construir posteriorment.